Moments i llocs

divendres, 30 d’octubre del 2020

La Fotografia

Pel que fa a la fotografia vaig començar amb una Expo Color, un clon de la càmera popular de moda, la Werlisa Color, però més barata.Me la va regalar el padrí Jaume, el pare del meu pare. Em sap greu pels altres quatre però jo, era el seu nét preferit.

El meu padrí no em va comprar només la primera càmera de fotografiar. També el primer tocadiscos portàtil, un Cosmo i el primer cotxe, un 600 D de segona mà.

Al llard del anys, a l'Expo Color en van seguir moltes més...
Si hagués estat una persona amb més "recursos", no m'hauria desfet mai de cap d'elles, però no ha estat així i només en conservo alguna.

dissabte, 28 de març del 2020

Cuinetes

Pels qui no em coneixeu, em dic Pep Torres, visc a l’Espluga de Francolí, a la Conca de Barberà, i entre altres moltes coses, de tant en tant m’agrada posar-me davant els fogons i fer-ne alguna.
Jo era d’aquells que de petit, només metjaven sopa, carn i patates.
Ben aviat però, ja em vaig interessar per la cuina.
De més gran i al costat de la meva padrina Assumpció, vaig canviar els platets i les olletes de joguina, la fireta, per plats i olles de debò, i sempre vigilat, això si, per la seva mirada atempta, em vaig posar per primer cop davant els fogons de veritat, per a cuinar el meu primer plat de sopa. Els ingredients, macarrons, aigua, sal i un raig d’oli. El resultat un èxit.
Afortunadament amb el pas dels anys he anat adquirint experiència, i mal m’està dir-ho, però crec que he millorat força, els meus amics afixi ho reconeixen, encara que sempre em queda el dubte de si son sincers ho bé ho fan per que treballi jo.
El cas és que quan vaig complir 50 anys, em van regalar aquesta placa, la que he posat com a logotip d’aquest bloc.
En més d’una ocasió m’han dit que hauria compartir les receptes dels plats que he preparat. Be doncs intentaré fer-los hi cas a partir d’avui.
No tinc massa idea de que i com ho faré. Això vol dir que de moment comencem i ja veurem com acaba.
La intenció que tinc, no és només la de publicar les meves receptes de la manera tradicional, els ingredients, les quantitats, l’elaboració… sinó la d’explicar el perquè les he fet.
A canvi voldria demanar-vos que si alguna vegada decidiu, fer-les servir, sigueu tan amables de compartir l’experiència comentant el que hagueu fet, les possibles variacions.
Considero que una recepta no és un manual tancat sinó més aviat un manual dels dits de referència, o sigui un punt de partida per arribar qui sap on.
He d’aclarir també, els amics ja ho sabeu, que tinc una debilitat especial per la pasta italiana. Motiu pel que aquest tipus de cuina serà la part principal.

Qui soc jo?

Al Cementiri de Sinera ©Blai Rosell

Ara mateix m’és del tot impossible recordar, si hi havia el meu pare o algun familiar més, possiblement la meva padrina Engràcia, potser també la padrina Assumpció, la senyora Rosa i per descomptat, la meva mare. Tots estaven decidits a fer-me agafar el tren, l’únic que no ho tenia clar era jo. De totes maneres pel que sembla, al voltant de les 9 de la nit, em van convèncer i al final. hi vaig pujar. D’això ara fa una colla d’anys.

Durant uns quants vaig viatjar acompanyat de pares, padrins i germà, però a poc a poc el pas del temps, féu deixar el tren a pares i padrins. Ara tot i que en vagons diferents, continuem viatge el meu germà i jo, cadascú amb la seva família i amics.

Al llarg d’aquest viatge que comparteixo amb la gent que estimo, he anat omplint l’equipatge amb família, amics, records, afeccions… moments de tota mena, que fan que aquest viatge valgui la pena. Desitjo encara, que es perllongui per molts anys, però tinc clar, que per lògica cronologia, a mi, em tocarà ser dels primers a baixar del tren.

Algunes d’aquestes coses m’agradaria compartir-les amb vosaltres. Altres però, permeteu-me que les guardi per a la meva intimitat.

Ah! m'ho deixava, pels que no em coneguin, soc el Pep Torres i visc a l'Espluga de Francolí, Conca de Barberà.

A la foto de sota i podeu veure d'on vinc els Torres Guasch.

Els Torres Guasch. De dreta a esquerra, la padrina Assumpció, el meu pare, el padrí Jaume, el meu germà, el padrí Josepet, la padrina Engràcia i la meva mare.

dilluns, 16 de desembre del 2019

Sortida al Montsant

Cim de la Roca Corbatera

El diumenge 15 de desembre de 2019, un grup d’unes 15 persones sàviament acompanyades pel Joan Iniesta, vam seguir aquesta ruta. Sant Joan del Codolar, roca Corbatera, Cova del Meloner i Cova Santa.

L’activitat organitzada pel CAE Club Atlètic Espluguí, forma part de la programació habitual del club.

La ruta comença a l’ermita de Sant Joan del Codolar de Cornudella, un lloc emblemàtic.

Alguns ho afrontàvem amb un cert respecte ja que per arribar al primer objectiu, la roca Corbatera, calia fer front al Grau dels Tres Esglaons.

El sender té molta pendent i moltes roques. Tant és així que en algun punt cal aixecar de forma notable la cama, o ajudar-se amb les mans. Tot i així al cap de poca estona vam arribar al primer graó. Grapes a manera de ferrada, amb la primera un pèl alta. No obstant això i sempre amb l’ajuda i els bons consells del Joan, es va fer força assequible.

El segon esglaó arribaria després de seguir ascendint entre pedres, sent una mica més difícil. Grapes també, però en diferents parets contigües i amb una separació en la qual es fa necessari fer servir el propi terreny, buscant per mans i peus.

El tercer, després d'un altre tram d'ascens entre caminar i enfilar-se, va ser el més complicat. Dos trams, amb grapes en forma de T i amb una mica més de separació entre elles. El primer, el forma una paret en forma de tub, amb una sola grapa al mig. El segon, té diverses grapes, sent la primera transició la més difícil. Tercer moment on vam haver de tenir confiança en la nostra grimpada.

A partir de certa edat, el cos humà, tot i que hi ha excepcions, com és el cas del Franceset de Solivella, una barreja de pagès i xerpa que fa respecte, generalment, es torna menys flexible i aixecar la cama, es fa un pel més complicat.

Amb ajuda o sense però, tots vam aconseguir fer el cim.

Va valdre la pena, el dia va esdevenir esplèndid per gaudir de la sortida. El fort vent que havia bufat els dies anteriors, va deixar de fer-ho, el sol, va guanyar als núvols i a la boira i fins va permetre que alguns, els més joves, acabessin la sortida amb màniga curta.

Les vistes des de la roca Corbatera son impressionants. En dies clars com aquest, es veu des del Mediterrani fins les serralades dels Pirineus. A sota, als nostres peus, Cornudella, el pantà i el poble de Siurana, l’Albarca i també la Morera del Montsant.

El recorregut seguidament ens va permetre descobrir dos llocs molt bonics. Primer la cova del Meloner una gran balma que en temps passats va servir per viure-hi i guardar-hi els ramats i després un indret peculiar, la cova Santa.

A partir d’aquí, el camí de tornada majoritàriament plàcid, ens porta de nou fins l’ermita de Sant Joan del Codolar

Cornudella desde la Roca Corbatera

dijous, 14 d’abril del 2016

Pedalant per l'Alt Gaià

De tant en tant, normalment quan a ella li convé, busquem un dia per anar a fer un tomb. Ja fa bon temps, el dia és llarg i presta sortir a pedalar una estona.Com sempre, em faig càrrec de buscar una ruta. Aquesta vegada, a proposta del Ramon, en cerco una, pel costat fosc de la Conca. Fosc perquè el coneixem poc, no pas per cap altra raó.

Tiro mà de Wikiloc i en trobo tres que compleixen els requisits. Les passo a votació i ràpidament l’Eva, contesta: la segona!. És la més llarga, passen uns minuts i rectifica.

L’escollida és la primera que he proposat. Pontils, Vallespinosa, Santa Perpètua de Gaià, Sant Magí de Brufaganya i tornar a Pontils. És una ruta que ha fet i compartit l’usuari de Wikiloc amb el nom de Totof. La ruta segueix no sé si tot, o part de l’itinerari, el circuit de la primera pedalada per l’Alt Gaià

El tal Totof adverteix, en el seu comentari sobre la ruta, que és una ruta trencacames. A fe de Déu que te raó, trencacames i trencacadenes, veritat Ramon?

Normalment aprofitem la sortida per fer salut i compartir taula a l’hora de dinar. Aquest cop no podrà ser. Durant l’itinerari no passarem per cap bar ni restaurant. Per dinar, entrepans i aigua de cantimplora, tot a temperatura ambient.

Vallespimosa

L’itinerari escollit no serà dels que més recordarem per ser bonic, no és el cas, acostumats com estem a les muntanyes de Prades. Hi trobem a faltar verd i ombra. Tot i així, alguns llocs com Pontils, Vallespinosa, Santa perpètua de Gaià (impressionant!) i algun senderó seguint el curs del Gaià, el fan força agradable.

El que sí que recordarem és l’anècdota que va protagonitzar el que escriu a l’hora de creuar el Gaià per una passarel·la prop de Santa Perpètua. No hi faré cap afegitó, les fotografies us ho explicaran perquè l’Eva, sempre pendent de la nostra salut, es va cuidar d’immortalitzar el moment.

Tot i ser tots tres experts en alta tecnologia, sovint, molt sovint. ens despistem. Havíem decidit arribar a Sant Magí de la Brufaganya per dinar. Jo recordava l’indret, d’haver-hi estat fa molts anys, més de quaranta, com a situat en un lloc pla, espaiós, obert.

La gana començava a fer-se present. El cul també demanava descans. Al davant nostre, a una alçada no superior a cent metres, hi havia una espècie de monestir i el Ramon va apuntar: “això ha de ser Sant Magí.” Jo vaig insistir un cop més: “No! ja he dit que jo ho recordo en un pla, espaiós i obert.”

Vallespinosa

Què fem, doncs? Pugem i dinem o dinem i pugem? La gana va dir dinem i pugem.

Després de dinar vam seguir el camí que marcava el GPS i, sorpresa, aquest ja no va pujar gens. Va seguir pla per una carretera estreta però ben asfaltada. Uns metres més enllà, el camí (track per als experts), semblava abandonar la petita carretera i seguir per un senderó inexistent. Uns metres més endavant, el GPS ens tornava a la carretera que havíem deixat uns metres més enrere.

Santa Perpetua de Gaià

Això sol passar moltes vegades. Hem arribat a la conclusió que son bromes que fan els que tenen la paciència de marcar el camí a seguir i compartir-lo, segurament, per fer els trajectes divertits.

Al davant nostre, una cruïlla; cap a la dreta, La Llacuna; cap a l’esquerra, Pontils, i al mig de la petita carretera per on havíem arribat nosaltres, un petit monolit a mode de senyalq indicava en direcció a la nostra procedència: a Sant Magí de la Brufaganya, 2,5 km. Una altra vegada no em feu cas! Vaig dir jo al mateix temps que el Ramon deia: “Pep, com tu a Solsona! Havia trencat la cadena.”

A Solsona, el Ramon no duia eines i no vam poder reparar la cadena. Aquest cop sí que les havia pres i entre ell, l’Eva i la tossuderia de tots dos, amb penes i treballs, la van reparar.

Plens de senderi, que ja tenim una edat, vam decidir no temptar la sort i deixar de seguir el recorregut d’en Totof, i tornar per carretera a Pontils, on teníem el cotxe.

Ens mancava una cerveseta per acabar bé el dia, a l’hora de dinar l’havíem trobat a faltar. Tot tornant, prop de les Piles, jo vaig recordar el bar del poble, on els estius dels dos últims anys hem anat a escoltar música tradicional algunes nits.

Ja al bar, a la terrassa, sota el sol d’un magnífic dia d’abril, amb la vista de la petita i bonica ermita de Santa Anna al fons, ens vam refrescar amb unes mitjanes acompanyades de patates i olives. Els nous amos del bar ens van sorprendre obsequiant-nos amb unes llesques de pa sucat amb tomaca i una truita de patates deliciosa.