Moments i llocs: Pedalant per l'Alt Gaià

De tant en tant, normalment quan a ella li convé, busquem un dia per anar a fer un tomb. Ja fa bon temps, el dia és llarg i presta sortir a pedalar una estona.Com sempre, em faig càrrec de buscar una ruta. Aquesta vegada, a proposta del Ramon, en cerco una, pel costat fosc de la Conca. Fosc perquè el coneixem poc, no pas per cap altra raó.

Tiro mà de Wikiloc i en trobo tres que compleixen els requisits. Les passo a votació i ràpidament l’Eva, contesta: la segona!. És la més llarga, passen uns minuts i rectifica.

L’escollida és la primera que he proposat. Pontils, Vallespinosa, Santa Perpètua de Gaià, Sant Magí de Brufaganya i tornar a Pontils. És una ruta que ha fet i compartit l’usuari de Wikiloc amb el nom de Totof. La ruta segueix no sé si tot, o part de l’itinerari, el circuit de la primera pedalada per l’Alt Gaià

El tal Totof adverteix, en el seu comentari sobre la ruta, que és una ruta trencacames. A fe de Déu que te raó, trencacames i trencacadenes, veritat Ramon?

Normalment aprofitem la sortida per fer salut i compartir taula a l’hora de dinar. Aquest cop no podrà ser. Durant l’itinerari no passarem per cap bar ni restaurant. Per dinar, entrepans i aigua de cantimplora, tot a temperatura ambient.

Vallespimosa

L’itinerari escollit no serà dels que més recordarem per ser bonic, no és el cas, acostumats com estem a les muntanyes de Prades. Hi trobem a faltar verd i ombra. Tot i així, alguns llocs com Pontils, Vallespinosa, Santa perpètua de Gaià (impressionant!) i algun senderó seguint el curs del Gaià, el fan força agradable.

El que sí que recordarem és l’anècdota que va protagonitzar el que escriu a l’hora de creuar el Gaià per una passarel·la prop de Santa Perpètua. No hi faré cap afegitó, les fotografies us ho explicaran perquè l’Eva, sempre pendent de la nostra salut, es va cuidar d’immortalitzar el moment.

Tot i ser tots tres experts en alta tecnologia, sovint, molt sovint. ens despistem. Havíem decidit arribar a Sant Magí de la Brufaganya per dinar. Jo recordava l’indret, d’haver-hi estat fa molts anys, més de quaranta, com a situat en un lloc pla, espaiós, obert.

La gana començava a fer-se present. El cul també demanava descans. Al davant nostre, a una alçada no superior a cent metres, hi havia una espècie de monestir i el Ramon va apuntar: “això ha de ser Sant Magí.” Jo vaig insistir un cop més: “No! ja he dit que jo ho recordo en un pla, espaiós i obert.”

Vallespinosa

Què fem, doncs? Pugem i dinem o dinem i pugem? La gana va dir dinem i pugem.

Després de dinar vam seguir el camí que marcava el GPS i, sorpresa, aquest ja no va pujar gens. Va seguir pla per una carretera estreta però ben asfaltada. Uns metres més enllà, el camí (track per als experts), semblava abandonar la petita carretera i seguir per un senderó inexistent. Uns metres més endavant, el GPS ens tornava a la carretera que havíem deixat uns metres més enrere.

Santa Perpetua de Gaià

Això sol passar moltes vegades. Hem arribat a la conclusió que son bromes que fan els que tenen la paciència de marcar el camí a seguir i compartir-lo, segurament, per fer els trajectes divertits.

Al davant nostre, una cruïlla; cap a la dreta, La Llacuna; cap a l’esquerra, Pontils, i al mig de la petita carretera per on havíem arribat nosaltres, un petit monolit a mode de senyalq indicava en direcció a la nostra procedència: a Sant Magí de la Brufaganya, 2,5 km. Una altra vegada no em feu cas! Vaig dir jo al mateix temps que el Ramon deia: “Pep, com tu a Solsona! Havia trencat la cadena.”

A Solsona, el Ramon no duia eines i no vam poder reparar la cadena. Aquest cop sí que les havia pres i entre ell, l’Eva i la tossuderia de tots dos, amb penes i treballs, la van reparar.

Plens de senderi, que ja tenim una edat, vam decidir no temptar la sort i deixar de seguir el recorregut d’en Totof, i tornar per carretera a Pontils, on teníem el cotxe.

Ens mancava una cerveseta per acabar bé el dia, a l’hora de dinar l’havíem trobat a faltar. Tot tornant, prop de les Piles, jo vaig recordar el bar del poble, on els estius dels dos últims anys hem anat a escoltar música tradicional algunes nits.

Ja al bar, a la terrassa, sota el sol d’un magnífic dia d’abril, amb la vista de la petita i bonica ermita de Santa Anna al fons, ens vam refrescar amb unes mitjanes acompanyades de patates i olives. Els nous amos del bar ens van sorprendre obsequiant-nos amb unes llesques de pa sucat amb tomaca i una truita de patates deliciosa.